40.-
Sota de l’aigua,
onades a la sorra
ben dibuixades
làbils i fugisseres,
un peu se les emporta.
arxiva pagina 2
39.-
El que ens recorda
està fet de nosaltres.
Desfem barreres,
si cal per sota l’aigua,
si cal per dalt dels núvols.
37.-
Laberints d’astres,
la nit ens agombola
trobem dreceres.
Pampalluga de flama
il·lumina la cambra.
Missiva
T’escric amb llapis vermell, mots de foc;
parlo del bes i ja és besar-te un poc.
J. Palau i Fabre
L’Elionor anava cap a casa, la claror més enllà de la finestreta del tren minvava poc a poc. En un altre moment s’hagués deixat encisar pels colors canviants del capvespre i hagués somiat tot de somnis possibles, que sempre li agradaven molt més que els impossibles. Però avui, no. La mirada capbussada en el llibre, no veia res de res. Ni el sol ponent ni els arbres florits, ni qui entrava ni sortia del tren, al seu costat.
No va aixecar el cap quan en Conrad entrà i va seure just al seu davant. Ell, creient-se protegit pel seu aire abstret i per l’ala del barret que li tapava els ulls, se la mirava. Se la mirava, sense buscar res, només com qui contempla alguna imatge una mica misteriosa. En la seva observació, totalment ignorada per ella, en Conrad s’adonà que les llàgrimes li relliscaven galtes avall i que queien com mandroses damunt del lila del seu vestit.
- Perdoni, que li passa alguna cosa, que la puc ajudar? – en Conrad ja ho havia dit abans de pensar-ho, tot allargant-li un mocador.
- Sí que em passa, hi ha paraules tant trasbalsadores. Escolti, -li diu - i es posa a llegir en veu alta.
“Saben vostès què és una pluja d’estiu?
En primer lloc, la bellesa pura rebentant el cel d’estiu, aquest temor respectuós que s’apodera del cor, sentir-se tan insignificant al centre mateix d’allò sublim, tan fràgil i tan inflat de la majestuositat de les coses, embadalit, atrapat, arravatat per la munificència del món.
Tot seguit recórrer un passadís i, de sobte, penetrar en una cambra de llum. Una altra dimensió, certituds acabades de nèixer. El cos ja no és un caparró, l’esperit viu als núvols, el poder de l’aigua és seu, s’anuncien dies feliços, en un nou naixement.
…
Així certes pluges d’estiu s’ancoren en nosaltres com un cor que batega a l’uníson de l’altre.
Ella es va aturar, es van mirar als ulls. I per la seva mirada va adonar-se que ell ho havia entès. I ell va adonar-se, al mateix temps, que això era molt important per a ella.
- És molt bonic, - va dir ell - però és una metàfora, oi?
- Sí, és una metàfora de l’amistat, d’un reconeixement, d’un descobriment. I no sé com has pogut saber-ho sense haver llegit el llibre. M’emociona perquè sé de quina mena de descobriment es tracta.
- Un descobriment com ara aquest?
- No ho sé pas encara, però podria ser.
- Seria demanar molt que continuèssim llegint junts el que ens queda de viatge?
- No, no… si m’encanta llegir en veu alta.
En Conrad va seure al seu costat, es va posar còmode i la va escoltar.
Van baixar junts, a la mateixa estació, i després d’acomiadar-se amb dos petons, ella es va posar de puntetes i li va fer un tercer petó, directament sobre els llavis. Lleugeríssim, petitó, suau, efímer, però amb una gran seguretat i convenciment en el seu gest.
El Conrad es va emportar, en baixar del tren, moltes coses, però entre elles la frase del capítol 18 “Després de dues hores de dolç insomni, m’adormo pacíficament.”
Era precisament això el que li havia de passar aquella nit. Com ho podia fer per tornar-la a veure?
L’he posat ben gros perquè pogueu veure’l bé. M’ho he passat tant bé llegint-lo!
Renée és una vídua de 54 anys, fa de portera d’una casa de pisos. De cara als altres: veïns, botiguers, persones del barri, ella és una portera com una altra. Però en realita ella amaga un secret. S’ha passat tota la seva vida llegint desesperadament tota mena de coses, veient pel·lícules, gaudint de tota mena d’art que podia abastar. Però amagava el seu món interior a tothom. El seu diari és una bona part del llibre.
L’altra part del llibre és un altre diari, d’una nena de 12 anys, superdotada, desil·lusionada de la vida que li espera, desil·lusionada dels adults i que té pensat suicidar-se després de calar foc a casa seva. Ella també ha triat de fer-se passar per una mica ximpleta i amagar la seva inte·ligència a tothom.
I així estan les coses fins que un dia 
arriba un veí nou, Kakuro Ozu, que es capaç de veure una mica més enllà que els altres.
Delicadesa i poesia en enormes quantitats.
Els tres personatges sobreviuen a un món fred i distant gràcies a l’amistat a la sensibilitat i a l’anticonformisme.
Parla del descobriment de l’altre, de les coincidències, dels interessos comuns, d’unes actituds recíproques, d’una comunicació, per fi, satisfactòria.
Muriel Barbery és prefessora de filosofia en un institut de batxillerat i viu a Normandia.
De la mateixa manera que el riu
fa les seves pròpies riberes,
així tota idea legítima
crea
els seus propis camins i canals.
La sociedat és a tot arreu, una conspiració contra la personalitat de cadascun dels seus membres.
Bassals de cel blau entre núvols.
Tempesta de llum sobre el mar
per les escletxes.
Reflexos que l’emmirallen
il·luminen un matí
ennuvoladament feliç.
He vist que en Barbollaire m’ha deixat un regalet als comentaris, si voleu veure Collserola i Barcelona des de la Serra, podeu fer-ho des d’allà o des de aquí .
Una nova proposta de http://relatsconjunts.blogspot.com/
Tatuatge d’un arbre
L’esguard li arrossegava.
Buscava horitzons nous.
Però no podia veure’ls
els ulls mirant la terra.
Cercava aire ben blau
més amunt de les fulles.
Volia ser com l’arbre
llargament dibuixat.
De peus nus a la terra
esperava arrelar
per créixer ben enlaire
més enllà de les fulles.
Comentaris Recents