Les grans persones mai no et fan sentir petit
Tornada al vespre
camí de llums massa escampats.
El vent ha deixat que
l’Orió vigilés de lluny
un somriure inevitable.
Un avió passa tot fent l’ullet
com si conegués tots els secrets.
I tot el camí és com una dansa
d’amplíssims moviments
mentre minúsculs acaronaments
entren ben endins per cada porus de la pell.
Ben endreçats,
els riures i el gest amagat
no destorben cap batec
que va fent el seu camí, com si tingués tot just una mica de pressa.
“Si estem sempre disposats a ser feliços, és inevitable no ser-ne alguna vegada.”
Blaise Pascal
Buscant una imatge a Google per il·lustrar la felicitat he trobat aquesta formúla com a imatge. La inserto i m’adono que és la fórmula de Punset al “Viatge a la felicitat” algunes lletres són diferents de les del llibre en català, per allò dels idiomes, suposo, però la fórmula és la mateixa.
Per a mesurar la felicitat que ens pot donar una activitat o un projecte concret.
E = emocions al començament i al final del projecte. (Com que E ho multiplica tot, és el factor més important)
M= manteniment, dedicació i atenció al detall
B= gaudi de la cerca i l’expectativa
P= relacions personals
A sota hi ha els factors reductors de la felicitat:
R= No saber desaprendre allò que ens han ensenyat i ens fa nosa per aprendre coses noves, haver de recórrer a la memòria grupal, a interferència amb els proceoso automatitzats i el predomini de la por.
C= la càrrega heretada: mutacions lesives, desgast i envelliment, exercici abjecte del poder polític i estrès imaginat.
No és gens fàcil de calcular però té la seva gràcia. El seu què, vaja!
Aquesta és una novel·la irònica, que representa amb un humor subtil molts dels tics de la societat actual. És la història de dos germans bessons que no s’assemblen de res, ni físicament ni de manera de veure la vida,
que es troben fent de detectius privats molt d’estar 
per casa. Tenen un encàrrec en el qual han de mirar d’aclarir si existeix o no una suposada infidelitat conjugal, però aquest encàrrec, encara que molt ben pagat es va complicant, complicant fins arribar a un cas d’asassinat.Es llegeix ràpidament, i no té cap complicació, és lleugera malgrat tots els seus embolics.
Brahms,
assegura la memòria
i l’alegria
que brolla de cada finestra.
Recerca de colors
sense possibilitat d’error
tots els tons
conviuen en harmonia
en cada dibuix, en cada flor.
Mots acaronats, inexplicablement,
tant reals com qualsevol somni.
La història dels Personatges itinerants està acabada i molt ben acabada.
El final resolutiu el va donar fa pocs dies elveidedalt de Malerudeveuret, descobrint els enigmes que estaven plantejats. Després en Queralbs del bloc Viure.cat l’hi ha donat al relat un to poètic, de projecció cap al futur, ben tendre i finalment la Carme F. de Somnis i realitats ha acabat posat el punt i final amb una visió molt seva i molt suggeridora, d’aquest futur tot jus t insinuat.
El tret de sortida, el va donar Ignacio de Bocins de nit .
És una historia en 35 mini capítols o posts escrita a 8 (de fet hauria de dir 16, que tots en tenim dues) mans, amb la particularitat que cadascú va aportar un personatge i després s’han anat integrant els personatges de tots en una mateixa història.
Ha estat un camí una mica difícil, amb molts incidents i baixes dels col·laboradors per una pila de motius. Però el resultat final, jo crec que, ha estat molt positiu.
Entre el començament i el final, qui més qui menys, hem escrit:
Josep-Manel de Filant prim , Caterina de No em diguis que és un somni , Sol Solet, i Carme R o sigui jo mateixa.
Moltes gràcies a tots per la vostra col·laboració.
Si voleu llegir una història interessant, aquest cap de setmana, ja ho sabeu.
CANÇÓ BREU
Totes m’estimen a mi
i jo les estimo a totes.
Vagarejo, pelegrí,
al llarg d’un somni de noies.
Doneu-me un cor més petit,
que aquest que tinc no se m’omple.
Només l’anhel d’infinit
i el vent, per les quatre portes…
Palau i Fabre
Quan nosaltres realitzem alguna acció, des de la més simple de moure el braç a les més complicades com uns passos de dansa sofisticats o tocar un instrument de música, en el nostre cervell s’activen unes neurones determinades per a cada cosa.
S’han anomenat neurones mirall aquelles que s’activen tant si som nosaltres que realitzem l’acció com si simplement veiem que la realitza algú davant nostre.
Aquest fet tant simple, que une s neurones s’activin només mirant els moviments dels altres és el que dóna la possibilitat d’entendre el signficat de les accions dels altres i fins i tot les seves motivacions.
En les neurones mirall es recolza neurològicament l’empatia i el fet d’entendre als altres, les seves emocions, els seus sentiments…
Les neurones mirall són les responsables que si veiem que algú vomita, ens vinguin arcades. Que si veiem algú que experimenta un dolor que nosaltres coneixem, és també com si el sentíssim, l’expressió de la cara se’ns contreu de manera molt semblant.
Tot i que en aquest cas del dolor hi ha una diferència molt gran de les reaccions segons si la persona que estem mirant ens importa, sentim afecte envers ella, és un desconegut o és algú que ens ha fet mal o que ens pot perjudicar.
Les neurones mirall són també les responsables que ens emocionem i ens impliquem en veure una obra de teatre o una pel·lícula. Perquè identifiquem cada moviment, cada gest, cada paraula dels actors com alguna cosa amb un significat que coneixem.
En un altre lloc vaig llegir que per més somiadors que poguem ser mai no podem somiar ni imaginar res que desconeguem del tot. Ja que les nostres neurones no tenen les dades per a fer-ho, elle s també ho desconeixen. Podem somiar coses que en algun lloc les haguem vist o sentit o llegit. I inventar coses a partir d’aquests recursos previs que tenim… combinant, traient, posant… Com ara que potser no haguéssim pogut mai inventar un avió si no haguessim vist que es podia volar, o no haguessim pogut inventar un vaixell si no haguessim vist una fusta o una fulla surar.
Crec que una cosa deu tenir relació amb l’altra.
Tots els homes
que conec
són superiors a mi
en algun sentit.
En aquest sentit
aprenc d’ells.
42.-
Miralls de plata,
bocins de llum en xarxa
ballen la dansa
amb el vent i les aigües.
Em tornen la paraula.
41.-
Instants de boira
espanten les onades,
quan ve la calma
tornen al lloc de sempre,
constants, inesborrables.
|
Comentaris Recents